El concert de Roger Waters (Dark Side of the Moon Tour) Barcelona, Palau St Jordi
Ahir, dissabte 21 d’abril, vaig poder presenciar finalment al Palau St Jordi, l’esperat concert del Roger Waters. El concert era un homenatge al disc del 1973 ‘Dark side of the moon‘, que porta girant pel món des de que fa encara no un any va iniciar-se al Rock in Rio, el Dark Side of the Moon Tour.
La banda que l’acompanya està formada per músics de molt alt nivell, entre ells:
- Andy Fairweather-Low - guitarra i veus (el qual jo ja havia vist amb l’Eric Clapton, a l’anterior gira de Roger Waters, In the flesh, i amb Bill Wyman en un brutal concert a la sala Luz de Gas de Barcelona)
- Snowy White - guitarra
- P. P. Arnold - veu i cors (que també havia vist en l’anterior gira de Roger Waters i amb Bill Wyman a l’esmentat concert)
- Jon Carin - teclats, lap steel guitar, baix i veu (havia fet gires amb David Guilmour)
- Dave Kilminster (guitarra i veu)
- Ian Ritchie (saxofon)
- Graham Groad - bateria
- Harry Waters - piano
- i Roger Waters -baix i veu
en un show creat per Chris Kansy i dissenyat per Mark Fisher.
A les 21.35 començava el concert en un immens escenari, on hi podíem veure unes projeccions del que semblava una ràdio, acompanyada per una ampolla de whisky (que deixava intuir que era White Label), amb un got i un cigarret que s’anava consumint, mentre una mà canviava la sintonia de la ràdio per tal d’anar posant música abans del concert.
El concert va iniciar-se com era d’esperar amb un potentíssim i espectacular In the flesh, i des de llavors vem saber que ens deparava una espectacular posada en escena, i una qualitat del so boníssima.
A continuació, van continuar amb Mother, i van fer una visita als primers àlbums de Pink Floyd que va compondre el desaparegut Syd Barrett amb la cançó Set the Controls for the Heart of the Sun. A continuació i seguint l’homenatge a Syd Barrett van interpretar un Shine on your crazy diamond increïble. A l’acabar i mentre l’Amadís s’encenia un piti, van començar els acords de Have a Cigar, que van seguir amb una de les millors, Whish you were here.
Van continuar amb les cançons del The Final Cut, Southampton Dock, The Fletcher Memorial Home. Aquí va començar el seu repertori amb Perfect Sense, amb un astronauta es pasejava per sobre dels nostres caps i Leaving Beirut, una cançó que parlava d’una experiència del seu viatge a Beirut quan tenia 17 anys. I per a finalitzar la primera part del concert, van interpretar Sheep del disc Animals mentre una pluja de confeti i un porc inflable amb pintades contra Bush, les religions, entre d’altres, sobrevolava els nostres caps.
A la mitja part vem poder comentar el concert amb l’Amadís, el Xavi i el Roger , i com jo esperava, el millor de la nit encara estava per arribar !
A la segona part ens van deleitar amb la nova reinterpretació de Roger Waters del Dark Side of the Moon. Aquest, una mica actualitzat musicalment el vaig trobar una interpretació excel.lent del disc. Speak to me, la vaig trobar tridimensional, Breathe, On the run, i Time amb el brutal solo de bateria de Graham Groan a l’inici de la cançó va ser increïble. The Great Gig in the Sky i l’esperada Money amb el seu vídeo que m’encanta, Us and Them, Any Colour You Like, Brain Damage, i Eclipse per finalitzar l’orgia del Dark Side of the Moon juntament amb el prisma donant voltes sobre el Palau St Jordi. No tenia paraules…
El tercer bis va acabar de rematar-ho tot amb interpretacions al.lucinants de cadascun dels components de la banda, van començar amb The Happiest Days of Our Lives, i van continuar amb la brutal Another Brick in the Wall, Part II i amb tot el St Jordi cantant-la, Vera i Bring the Boys Back Home van tancar l’espectacle abans de l’esperada Comfortably Numb que va ser simplement perfecta ! Continuava sense paraules… em vaig sentir com enmig d’una obra d’art de la qual jo n’era partícep…
Un cop acabat el concert, tot tornant cap el cotxe de l’Amadís, vaig estar pensant de com m’agradaria haver pogut veure els membres reals de Pink Floyd interpretant les seves cançons al St Jordi, però en aquest cas m’hagués agradat que Pink Floyd hagués sonat com ho havia fet aquesta nit.
22. April, 2007 at 11:28
La crítica del concert del Roger Waters, del Periódico de Catalunya en català.
22. April, 2007 at 13:02
Ian Ritchie comenta en el seu blog :
The concert was tremendous. The audiemce were easily the best, loudest, most enthusiastic on this leg so far. Everyone had a great time, including John McEnroe, who came back to the hotel and spent a bit of time with the band after the gig.
23. April, 2007 at 01:26
Joder, és clar… et pots creure que em va passar en John McEnroe per davant mentre mirava el concert i vaig pensar “aquest tio em sona”… portava gorra blava i acreditació. Sortia del recinte on es troben els tècnics de la taula de so.
Em va saber greu que l’Snowy White estigués tant rovellat. Les noies per a mi són millors que les que portava Pink Floyd al DVD de Pulse. En Dave Kilminster va clavar totes les guitarres de David Gilmour i estèticament tenia un aire a Syd Barrett (semblava tret d’un concurs de clònics). El noi és bo, però pel meu gust massa protagonista. Crec que algun solo de teclat a “Another brick on the wall” hagués estat bé, com al “Live in Berlin” vaja. En Roger Waters molt participatiu (normalment es mostra molt distant) i l’Andy Fairweatherlow, com sempre, fent la feina bruta que no es veu
Gran concert… espero poder repetir. Aviam si en Gilmour i els altres s’animen!
23. April, 2007 at 04:55
El Harry Waters en el seu blog comentava del concert del St Jordi :
The audience at the gig were fantastic tonight. They were all standing, which makes a big difference to the connection that I feel to them. When they are sitting down it can sometimes seem that they aren’t as enthusiasitc as when they are standing.
havent vist Queen (+Paul Rodgers) a Estocolm vaig poder veure la diferència entre el públic d’aquí i el nòrdic, i com és normal, suposo que els músics deuen al.lucinar veient la resposta del públic d’aquí.
23. April, 2007 at 05:23
Jo tinc gravat el moment en que tothom cridava “Shine on you crazy diamond” per primer cop. Impressionant.
27. April, 2007 at 04:55
Memorable concert, sens dubte. Potencia, fidelitat i entrega, això és el que va deixar Roger Waters a Barcelona, davant un públic entregat totalment a la causa. Quin gran salt qualitatiu des d’aquell ja llunyà 8 de maig del 2002… Roger, Barcelona t’espera.
Salut!
27. April, 2007 at 06:46
Increïble Eclipseu el post del concert que has escrit a la teva web! i el del Live 8 m’ha posat la pell de gallina ! jejejejeje ! un plaer…
28. April, 2007 at 07:42
Gran concert. Em vaig pegar una plorera descomunal. Increible! Sense paraules. Segurament será la meva única oportunitat de escoltar Time en directe tocada per un dels seus creadors.
Jon Carin es un músic magistral, es mereix ser on es. Tots son una profesionals de categoria. Gracies per la crónica i pel comentari que has deixat al meu blog
29. April, 2007 at 03:17
Buena selección de videos! gracias…
Yo he subido algunas fotos que hice en el concierto -conciertazo-, por si alguien las quiere ver, aquí pongo el enlace.
Un saludo.
http://www.flickr.com/photos/plukpics/
8. April, 2008 at 19:10
[…] paquistanès, la guerra de les galàxies, els robots, la semapedia, els cotxes del futur, el brutal concert del Roger Waters a Barcelona o de l’increïble discurs d’en Quim Monzó (que tantes visites m’ha donat) o el […]