Sempre m’ha agradat molt l’estrofa de la poesia d’Antonio Machado, Caminante, no hay camino, // se hace camino al andar. Potser és per això que sempre que viatjo i arribo a una ciutat, el primer contacte que m’agrada tenir-hi és fent-hi una passejada (curta o bé moooolt llarga… jejeje).

Potser escric aquest post condicionat perquè avui, coincidint que hi ha el Justin per Barcelona, hem fet una ruta turística en bicicleta per Barcelona tots els amics, però realment no us vull parlar d’anar el bicicleta, tot i que potser d’això us en parlo un altre dia, no ?

La veritat és que mons pares poden deixar el seu testimoni que no m’agrada caminar per Barcelona. Però sempre que he viatjat, una de les coses que més m’agrada és sortir de l’hotel o allotjament que tinguem, i a no ser que visquem molt lluny del centre passegem tot descobrint les petiteses del nou destí que estem visitant, i potser el més interessant és poder respirar l’ambient real de la ciutat, i no només de la part turística.

Recordo al 2004 amb l’Enric i el Raimon caminar hores i hores sense parar per París, i un cop arribats a Amsterdam, anar caminant del nostre hostel a l’estació (30-40 minuts) i tornar a baixar, tranquil.lament no Raimon ? jejejeje O Brusel.les on només vem descobrir el transport públic per anar a l’Atomium !

El 2005 per Suècia, sí val, vaig usar el transport públic per desplaçar-me per Stockholm, però collons, el clima no permetia fer-hi massa passejades, tot i que quan va arribar el bon temps, era un plaer caminar per aquesta ciutat.

Per Londres, també tot va ser caminar. Amb el nostre camp base a l’hostal de Picadilly Circus tampoc vem haver d’usar massa el transport públic ! tot i que finalment vem el Rafa i jo vem agafar un autobús de 2 pisos… s’havia de fer, no ? jejejeje

Per Cuba, doncs més o menys el mateix. Un cop arribats a l’Havanna tenia moltes ganes de descobrir l’ambient cubà, parlar amb cubans i veure què tal vivien per allà… i gràcies a les nostres aventuretes no va estar pas malament l’aventureta no mestres ? jejejeje tot i que complint amb els somnis, vem poder tornar a l’hotel amb cotxes americans dels anys 40, tal i com s’ha de fer ! jejejeje brutal… ademés vem poder cantar “Boig per tu” amb uns cubans a altes hores de la matinada amb unes guitarres, parlar amb un barber que em volia retocar les patilles, etc… jejejeje

A Berlín amb el Toni també ens vem fer un fart de caminar, però quan la companyia és bona… és un luxe caminar ! jejejeje però el metro era tan creepy que vem preferir passar olímpicament… jejejeje

Darrerament, en la Marta també he trobat una bona companya de viatge (:P), començant amb que vem conèixer Granada i Còrdoba sense tocar el cotxe (de lloguer). Amb ciutats petites és fàcil… després per Irlanda també vem caminar per Cork (em va agradar molt aquesta ciutat ! qué opinas Rafa ?), Dublín, etc. Últimament per Itàlia també hem fet caminant tot Florència (és petit) i Roma. Nàpols és una altra història, per això vem preferir anar a caminar per Pompeia i Capri ! jejejeje i per Albacete, pim pam…. jejejeje

Us recomano que alhora de donar les primeres passes en una ciutat, no cal que fixeu una ruta, simplement cal un hotel cèntric (o suficientment cèntric per inciar un passeig) i anar descobint les petiteses, les cantonades, olors, botigues, els aparadors de la ciutat on us trobeu i la disfruteu com si fos vostra… és tot un plaer…

Caminante no hay camino

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse…

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar…

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso.